Sensellarisme

No et deixaré enrere

Estàndard

En un moment en què el nostre planeta s’enfronta a múltiples desafiaments, històries com la de Mohammed Alburai ens recorden la importància de la compassió, la generositat i la solidaritat. Tant de bo que el seu testimoni continuï inspirant-nos i motivant-nos a actuar sempre a favor de la humanitat.

En un món com el nostre que sovint sembla mancat de compassió, històries com la de Mohammed Alburai ens conviden a no perdre mai l’esperança. La seva dedicació i voluntat d’ajudar els més vulnerables, tot i les adversitats a les quals ell mateix ha hagut d’enfrontar-se, ha inspirat el bell poema que trobareu al final d’aquest article, titulat La llar parla en moltes llengües, escrit per la poetessa Tishani Doshi per a la Creu Roja i dedicat, especialment, a Mohammed Alburai.

Alburai, un palestí de quaranta-dos anys, ja va ser testimoni de l’horror i el patiment a Gaza abans que decidís buscar refugi a Eslovènia. A Gaza, però, ell mai no havia vist persones sense sostre, ja que, segons explica, la comunitat sempre ha fet pinya per tal d’ajudar els més necessitats. Potser per aquesta raó, en arribar a Eslovènia ara fa uns anys, va quedar impactat en veure persones vivint als carrers; i de fet, això va ser el que va despertar en ell el desig de retornar, en forma de servei, l’oportunitat de viure en pau i seguretat que la societat eslovena li havia donat.

La seva història de generositat i sacrifici és realment encomiable. Després d’haver treballat durant molts anys com a conductor d’ambulàncies i tècnic d’emergències sanitàries per la Creu Roja a Gaza, Alburai ha volgut continuar la seva missió d’ajudar els altres com a voluntari actiu de la Creu Roja Eslovena i com a col·laborador de l’ONG Kings of the Street, tot oferint assistència mèdica i suport emocional a les persones sense sostre de Ljubljana, i demostrant una vegada més la seva dedicació generosa i la seva humanitat.

El poema de Tishani Doshi, La llar parla en moltes llengües, captura la complexitat i la riquesa de la seva experiència vital, i subratlla la importància i la necessitat que tots tenim de superar les diferències i d’unir-nos, especialment en moments complicats. La voluntat d’Alburai d’ajudar els altres, malgrat les seves pròpies dificultats i els obstacles que ha hagut d’enfrontar en el seu camí cap a la seguretat i l’estabilitat és, sens dubte, un exemple inspirador de solidaritat i un recordatori del poder transformador que desprenen les persones que opten per millorar el món.

Traducció i adaptació del poema al català: [ A Ljubljana, o allà on comencis els teus dies, a Gaza, a Tessalònica, a la frontera, més enllà d’Istanbul, a l’entrada d’una vila, o potser encara en un turó erm, un guàrdia et diu: “Sembles un home decent” i t’ofereix aigua. Al capvespre, les muntanyes semblen mans. Les seves ombres són missatgeres, com si fossin corbs amb una caputxa grisa que et pregunten: “On has estat durant tant de temps? Som-hi!” I mentre corres, cada frontera es converteix en una absència i cada fruit que cau de l’arbre en un lament. I després de l’experiència monstruosa de contrabandistes i caravanes brutes, amb els diners amagats a la roba interior, aquella nit terrible que vas haver de sobreviure, i després una altra i una altra, i quan semblava que la llar havia de ser sempre a l’altra banda del següent desert, tu encara penses: “Quina sort de ser viu”. Ara hi ha tanta sang. Cels desfornits de tants enfonsaments, carrers horroritzats i una lentíssima pena planetària que ens envolta a tots. Però, fins i tot ara, algú li està dient a algú altre: “No et deixaré enrere”. El cos continua la seva petita revolució. Aquesta única vida amb què ens abillem, com si fos el nostre vestit més estimat, ens porta més enllà de l’exili. Perquè allà on siguis, sempre hi haurà una porta que s’estarà obrint. Imagina’t, doncs, que la casa encara està en peu i que la teva mare et crida. “Aquí, aquí”, diu ella, com si mai no haguessis marxat. ]

Desafiant la invisibilitat

Estàndard

En un món com el nostre on, de vegades, la realitat es disfressa i s’amaga rere els vels de la individualitat i la indiferència, considerem que és important parlar d‘històries reals que sovint queden silenciades. Per aquest motiu, volem fer-nos ressò de la publicació del butlletí 29 sobre vulnerabilitat social: anàlisis i reflexions sobre la vida de les persones sense llar, un tema que, malgrat la seva gravetat, molt sovint roman allunyat de la nostra consciència col·lectiva.

Imaginem per un moment haver de caminar pel carrer, sense un sostre que ens aixoplugui. Ara, a més d’això, afegim a aquesta dolorosa situació la vulnerabilitat, els prejudicis, les agressions i les discriminacions contra les quals han d’enfrontar-se les persones que, en la seva lluita diària, no tenen una llar com la tenim molts. Sembla una realitat força incòmoda per haver-la de patir durant molt de temps, oi? Doncs aquesta, malauradament, és la dramàtica situació actual de molts ciutadans i és per això que avui us convidem a desafiar la invisibilitat i les ombres que envolten els qui lluiten per trobar una llar on viure.

Entre aquestes ombres, la realitat de les dones sense llar sobresurt amb una força impactant. De fet, la nostra anàlisi destaca que no sols enfronten la dura realitat del carrer, sinó que també pateixen desigualtats de gènere i, en molts casos, són víctimes de violència de gènere. Per això és essencial comprendre que la lluita contra el sensellarisme també és, en molts casos, una lluita contra la discriminació de gènere.

Darrere les xifres, sempre hi ha històries humanes que desafien les nostres percepcions. Sabies, per exemple, que la majoria de les persones sense llar no són pas ciutadans immigrants? Que un percentatge significatiu eren propietaris dels seus habitatges i tenien feines estables abans d’anar a parar al carrer? O que actualment s’està produint un increment preocupant de sensellarisme entre població jove? Com és possible que fins i tot persones molt joves s’hagin de veure obligades a viure la crua realitat del carrer? Aquestes dades ens conviden a reflexionar sobre les causes subjacents i la necessitat de construir una societat que ofereixi oportunitats reals per a tothom; i a recordar que, darrere de les estadístiques, molt sovint acabarem trobant relats sorprenents i colpidors de vides trencades per circumstàncies inesperades.

Finalment, també cal advertir que, en un context en què el sensellarisme es converteix en un terreny fèrtil per als delictes d’odi, és crucial analitzar aquesta realitat des de la perspectiva dels drets humans. Cada persona sense llar té una veu que mereix ser escoltada. Cal que ens conscienciem tots, però també cal lluitar contra la culpabilització social de la pobresa, perquè qualsevol ésser humà pot haver perdut casa seva, però el que mai no perdrà és la seva dignitat. Tenim el poder de combatre estereotips, de construir ponts de comprensió i una societat on tothom tingui accés a un habitatge digne. Som-hi, doncs! La realitat de les persones sense llar ens interpel·la i la nostra resposta pot marcar la diferència.

Fred i pobresa

Estàndard

Durant aquesta època de l’any de dies curts i nits llargues i fredes, reforcem les sortides de les nostres Unitats d’Emergència Social per tal d’oferir una mica d’escalfor i acompanyament a les persones que viuen sense sostre. Més de 2.000 voluntaris fan possible que aquests veïns nostres, atrapats al carrer, puguin prendre un cafè calent, abrigar-se i, sobretot, mantenir una conversa afectuosa. Encara, però, ens queda molt per tal d’aconseguir que ningú s’hagi de veure obligat a dormir al carrer i sense companyia. De fet la Creu Roja atén anualment més de 11.000 persones sense llar. Cal que no ens oblidem d’aquesta realitat cruel i desoladora.