En un moment en què el nostre planeta s’enfronta a múltiples desafiaments, històries com la de Mohammed Alburai ens recorden la importància de la compassió, la generositat i la solidaritat. Tant de bo que el seu testimoni continuï inspirant-nos i motivant-nos a actuar sempre a favor de la humanitat.

En un món com el nostre que sovint sembla mancat de compassió, històries com la de Mohammed Alburai ens conviden a no perdre mai l’esperança. La seva dedicació i voluntat d’ajudar els més vulnerables, tot i les adversitats a les quals ell mateix ha hagut d’enfrontar-se, ha inspirat el bell poema que trobareu al final d’aquest article, titulat La llar parla en moltes llengües, escrit per la poetessa Tishani Doshi per a la Creu Roja i dedicat, especialment, a Mohammed Alburai.

Alburai, un palestí de quaranta-dos anys, ja va ser testimoni de l’horror i el patiment a Gaza abans que decidís buscar refugi a Eslovènia. A Gaza, però, ell mai no havia vist persones sense sostre, ja que, segons explica, la comunitat sempre ha fet pinya per tal d’ajudar els més necessitats. Potser per aquesta raó, en arribar a Eslovènia ara fa uns anys, va quedar impactat en veure persones vivint als carrers; i de fet, això va ser el que va despertar en ell el desig de retornar, en forma de servei, l’oportunitat de viure en pau i seguretat que la societat eslovena li havia donat.

La seva història de generositat i sacrifici és realment encomiable. Després d’haver treballat durant molts anys com a conductor d’ambulàncies i tècnic d’emergències sanitàries per la Creu Roja a Gaza, Alburai ha volgut continuar la seva missió d’ajudar els altres com a voluntari actiu de la Creu Roja Eslovena i com a col·laborador de l’ONG Kings of the Street, tot oferint assistència mèdica i suport emocional a les persones sense sostre de Ljubljana, i demostrant una vegada més la seva dedicació generosa i la seva humanitat.

El poema de Tishani Doshi, La llar parla en moltes llengües, captura la complexitat i la riquesa de la seva experiència vital, i subratlla la importància i la necessitat que tots tenim de superar les diferències i d’unir-nos, especialment en moments complicats. La voluntat d’Alburai d’ajudar els altres, malgrat les seves pròpies dificultats i els obstacles que ha hagut d’enfrontar en el seu camí cap a la seguretat i l’estabilitat és, sens dubte, un exemple inspirador de solidaritat i un recordatori del poder transformador que desprenen les persones que opten per millorar el món.

Traducció i adaptació del poema al català: [ A Ljubljana, o allà on comencis els teus dies, a Gaza, a Tessalònica, a la frontera, més enllà d’Istanbul, a l’entrada d’una vila, o potser encara en un turó erm, un guàrdia et diu: “Sembles un home decent” i t’ofereix aigua. Al capvespre, les muntanyes semblen mans. Les seves ombres són missatgeres, com si fossin corbs amb una caputxa grisa que et pregunten: “On has estat durant tant de temps? Som-hi!” I mentre corres, cada frontera es converteix en una absència i cada fruit que cau de l’arbre en un lament. I després de l’experiència monstruosa de contrabandistes i caravanes brutes, amb els diners amagats a la roba interior, aquella nit terrible que vas haver de sobreviure, i després una altra i una altra, i quan semblava que la llar havia de ser sempre a l’altra banda del següent desert, tu encara penses: “Quina sort de ser viu”. Ara hi ha tanta sang. Cels desfornits de tants enfonsaments, carrers horroritzats i una lentíssima pena planetària que ens envolta a tots. Però, fins i tot ara, algú li està dient a algú altre: “No et deixaré enrere”. El cos continua la seva petita revolució. Aquesta única vida amb què ens abillem, com si fos el nostre vestit més estimat, ens porta més enllà de l’exili. Perquè allà on siguis, sempre hi haurà una porta que s’estarà obrint. Imagina’t, doncs, que la casa encara està en peu i que la teva mare et crida. “Aquí, aquí”, diu ella, com si mai no haguessis marxat. ]